NO ESPERAR RES

Abric per no passar fred, aliments per no passar gana i, fins i tot gaudir de la seva ingesta i elaboració, sexe per instint i perquè ve de massa endins, de on jo no puc expressar amb les paraules.
Evidentment m'envolten moltes més coses, moltes prescindibles, d'altres que esperen fer servei, ja sigui a mi mateix o a tercers.
Que importa tot això... De vegades em sobra tot menys lo de allà dalt.
Escriure en aquest bloc, escriure perquè no sóc capaç encara de deixar de fer-ho. Ho faig poc per sort.
La pintura sí que està arribant a ser una practica que he pogut lliurar de tota expectativa externa, de qualsevol "esperar".
Això ha trigat anys, portava set anys de contradiccions i conflicte amb mi mateix i amb allò que feia. Em vaig plantejar deixar de pintar, em veia un farsant, un altre occidental que buscava una afició que no podia tenir cap altre resultat que la farsa i la disfressa.
Set anys després, sense haver deixat de pintar, em trobo amb una reacció i relació que ja no he de conduir jo, sinó què em dedico a observar-la i estudiar-la, a aprendre de ella.
Mi pintura ja és lliure, vull dir que ja no importa, que de veritat importa tres pebrots, és una mania, ho faig perquè s'he m'acut, sense esperar-ne res. I la puta veritat és que no espero res.
Set anys de conflicte, set anys de maniobres per sofisticar la mentida, set anys per desistir de recrear la mentida, la meva sofisticada farsa. Però set anys per treure'm de sobre tota aquella brutícia, tota aquella merda de continguts i de intencions, totes elles "esperaven".
Ara lo nou és que no esperen.
I, a qui l'importa això? A ningú evidentment, i és aquest un dels ingredients que ja no té sentit.
Ja no hi ha pressa, ja he comprès que res de allò em servia de res. Ni a mi ni a ningú.
Un cop digerit això, em dona igual, començo a no esperar res en altres aspectes i, cap allà hi vaig, cap allà crec que he d'anar.