benvinguts al jardí de les estones perdudes.

t.digital 2011 C.G

M'he despertat suaument.
He mirat per la finestra i he vist com, per aquí i per allà, anaven i venien.
Anaven passant coses quotidianes, sense la serietat que requereix el moment que vivim.
Però la filosofia, segons algun filòsof d'aquells que va donar Grècia, s'ha de fer servir com a eina, sobretot amb lo quotidià, amb lo senzill.
I, veig alta filosofia al carrer, exemples gratuïts d'accions, relacions, i tots els grans enemics de la vida, com deia Montaigne, ¿em dedicaré a pensar en el moviment del món?
Veig com es van agrupant persones que vénen a recollir els infants menors de tres anys a l' escola bressol que tinc davant de casa, ja són uns quants i jo he vist com arribava el primer, una dona en aquest cas.
La qüestió d'interès que m'han proporcionat, i que per altra banda ja coneixia, és el fet de com en qüestió de segons, tal  com han posat el seu cul al cotxe aparcat davant l'entrada, treien el telèfon mòbil, i el miraven, l'acariciaven, així un darrere l'altre.
He vist com una guapa noia d'uns setze anys, saludava efusivament a una amiga que arribava, es feien dos petons, mentre l'una mantenia conversa telefònica, que després dels petons segueix; l'altre portava el mòbil a la mà i, com que l'amiga parlava, ella acaricia el seu, lliscant el dit per la pantalla.

He vist com dos homes s'hi saludaven, l'un semblava voler parar-se a saber de l'altre, l'altre, que anava amb el mòbil a la mà, l'hi ha aixecat la mà lliure i, amb un somriure i un cuida't, tanca qualsevol opció de conversa. Han seguit el seu camí.
He vist com aquells infants que estaven dins l'escola, ara sortien i alguns eren asseguts en un cotxet, alguns ploraven, altres no responien a les grans motivacions de qui el recollia. I s'ha anat buidant la porta d'entrada de l'escola bressol.
Una mica més a baix hi ha una caseta de la Once, veig com alguns rasquen targetes que poden tindre un premi, la Once innova, i la
imatge és bastant trista, sobretot quan veus repetir als mateixos més dies.

A on collons serà l'Albert? ...Segurament té nova pell

C.G2008. acríl·lic sobre tela.

L'Albert és un paio
un paio que pinta
des que em recordo pinta aquest paio
He vist diferents Alberts dins el mateix paio, una capa nova deixava enrere l'altre.
I llavors si te'l trobaves en aquell moment, brillava.

Avui que el sol ens deixa veure una lluna gran, avui he vist l'Albert
juliol de 2008, he tornat a cridar-li amb un xiulet, des del carrer
Puja, puja, que ja és obert
Bub, bub, estigues quiet.

Què passa titi, quan de temps, una abraçada, bub,bub, va passa quiet
deixa'l que no em molesta
No, que es posa molt pesat amb les visites

I què, què t'expliques, què estaves fent?
Preparo aquests quadres que al carrer penjaré
amb aquesta pega tan forta, que si no, no em duren res.

Al carrer els deixes penjats, allà sense més?
Per què no me'l dónes a mi o a un altre que volgués?

Tu no ets del carrer? Per tu també és
un ha de donar de qui rep, i al carrer l'he donat,
però ell m'ha donat molt més.

Quants penjaràs, tots aquests?
No fotis que aquest també?
Aquest és el tretzè, i just apareixes tu a voler que m'aturés.

Mals costums

T.M 2009, C.G

Tinc mals costums que s'ajunten als errors. Sumen també moments en els quals em falta capacitat d'esforç, valentia, perseverança i altres que em deixo per no avorrir tan aviat.
Mals  costums que de vegades es defensen amb arguments creats per mi mateix, que fan que sigui una lluita silenciosa, o no, fins a arribar a vènçer o seguir lluitant, o sigui, convivint amb la mala costum, els seus plaers o gràcies, però també amb la decepció i moments de mal regust.

Quan dic mals costums dic malament, ja que pintem la nostra pintura, i intentem arribar allà on ens porta vés a saber quins motius, per tant allò que deixem córrer, allò que rebutgem no l' hauria de cal·lificar de dolent, sinó, potser un altre camí, com tants de possibles.

Els errors apareixen  diariament, cada dia analitzo més d'un. Sobretot a l'hora de manifestar pensaments precipitats, de falta de prudència i pau espiritual.

La falta de capacitat d'esforç apareix i és molt dolorosa, quan un apunta cap a aquesta com a causant de les carències per assolir objectius superiors. Apareix, una rabia atípica, la senyales com a culpable, i és com senyalar-te davant d'un mirall.

Moltes d'aquestes incapacitats temporals, esporàdiques o permanents són fruit dels costums, i això ho he entès llegint a Montaigne.

Els costums per tant, potser un dels grans temes que caldria que em mirés amb atenció.

A propòsit de Michel de Montaigne.

ciscogarcia. acríl·lic sobre tela, 2013.final de serie.

Totes les passions que es poden assaborir i digerir només són mediocres.


Les memòries excel·lents s'ajunten freqüentment amb els enteniments febles.

La por fa temibles els mateixos mitjans de salvació.

Ningú no mostra publicament el que rep. Tothom fa veure el que aconsegueix.

...I mireu aquesta: Atabalat d'ambició, d'avaricia, de temeritat, de superstició, i tenint dins tants altres enemics de la vida, em dedicaré a pensar en el moviment del món?

Cal col·locar els infants, no segons les facultats del seu pare, sinó segons les de la seua ànima.
(Plató, la república) I jo afegiria: ¿I qui els col·locará Plató, qui ho fará, vostè?

Que ningú no faci res  dirigit a aprofitar-se de la ignorància d'un altre.

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne. (Sèneca)