Buit, buides. Però resulta que no estava tan buit...

C.G T.mixta, any 2005

He pensat, he pensat i ho he fet així, sense pensar que estava pensant ni en què estava pensant. Però pensava i, ara, pensant en tot allò que havia pensat, he arribat a la conclusió de que pensar, pensar, no vaig pensar gaire. Llavors he intentat posar-me a pensar en aquestes coses, buides mentals que aterren durant un temps X i normalment passen desapercebuts, no et dones compte, un buit.
Però he decidit visualitzar el moment, posar-me justament i amb imatges nítides, en aquell precís moment en que es suposava que estava pensant, però que resulta que no, que era tot això del buit que explicava abans.
Imagino que deu sonar rar i dubtós, que sigui possible traslladar-se en aquell instant citat, i sobretot amb imatges nítides...
Però és cert i, pensant, o millor dit, intentant retrobar-me amb aquell moment d'abisme i buit, he tornat a quedar atrapat en el mateix. Un altre cop!

La diferència és que aquest cop era conscient, o sigui, estava allà i amb el pensament clar, i m'he dit: ara sí, ara t'estic veient i puc veure els detalls d'aquest buit, veure per què passa, quina intenció té.
Molt atent a l'entorn anomenat buit, he descobert que no estava tan buit. Hi havien coses estranyes, algunes impossibles d'explicar-les, altres innecessàries de ser explicades, altres que podria considerar com a secretes i tampoc m'hi veig explicant-les, però hi havien coses.

Hi havia un mussol que s'havia escapat d'una cançó que mai va ser cantada, hi havia la declaració d'hisenda d'un sense-sostre, que estava demanant explicacions, i es preguntava: per què, si ell vivia en secret, en l'anonimat.
Hi havia una bossa plena de aire contaminat que algú va deixar per fer mal, per corrompre l'aire del buit, també un tros de gelat que s'havia aturat en plena descongelació , i ara, es mostrava en una eterna fotografia.

En un racó, que no era racó, perquè és el buit, hi havia un espàrrec que creixia sense parar, i era diürètic només de mirar-lo. Una corda de guitarra que no parava d'intentar fer un acord, i a sota, un drap que tenia forma de boca i em deia que no el delatés.

Vaig decidir sortir del buit i, va ser fàcil, tornava a estar a la meva cadira, però despullat i amb el cos pintat. Ho havia fet jo mateix! encara portava el retolador a la mà.
Els dibuixos que s'escampaven pel meu cos no els reconeixia, no tenien rés a veure amb el que estava fent, ni amb el que havia fet. S'observava traça i, me'ls vaig fotografiar per veure'l més còmodament.

Vaig parar atenció en la meva tranquil·litat, i em vaig espantar una mica. Serà cosa del buit, estarè encara afectat pel seu buit? Igualment els dibuixos i formes em tenien tant interessat, d'una forma tant intensa que vaig seguir amb les fotos, i ja visualitzant-les al ordinador.
Truquen al telèfon, no estic en el buit, quin patiment, però continuo estant pintat. Contesto sense deixar de mirar les imatges a la pantalla del portàtil.
Ostres! no pot ser.